Amistat femenina. No-hostilitat. Contranarrativa

Sònia Masuda resident de la 3a edició de la Residència de Guions, defineix així el seu projecte Dues dones. Parlem amb ella FORA DE GUIÓ

Sònia Masuda és una persona professionalment polifacètica: actriu, dramaturga, directora d'escena i guionista. El seu camp d'acció és divers, abraçant des del món cinematogràfic fins al televisiu i teatral. El seu primer curtmetratge com a guionista, El tacte suau, va ser seleccionat el 2024 a l'Acció Curts de Dones Visuals. En la seva faceta interpretativa, Masuda ha treballat a les sèries Bitesize, Coco & Lana, El diario i Otro cuento más, i a pel·lícules com la Teoria dels cossos, de JR Armadàs, o Framed, de Marc Martínez Jordán. El 2018 guanya el premi Oriana a Millor actriu pel curt Trib, de Sergi Merchan.

Ha escrit i dirigit les obres THIS IS NOT HERE (Re-Imagine Yoko Ono), estrenada a la Sala Fènix, i el monòleg El Silenci de la Fera, que va obrir el festival Furiasia. Ambdues obres són de temàtica antirracista i feminista, posant el focus en la realitat de les persones asiàtic descendents. A partir d'aquí, Masuda inicia diverses xerrades per visibilitzar aquestes qüestions.

Des del setembre de 2024 és resident de la 3a edició de la Residència de guions de l'Acadèmia del Cinema Català, on actualment es troba desenvolupant el guió del seu llargmetratge de ficció, Dues dones.

Com sorgeix Dues dones? Què o qui és el detonant?

Fa uns tres anys que com espectadora necessito un cinema que no sigui hostil, que pugui ser un refugi a la violència constant de la qual estem rodejades, i on vegi personatges que no reaccionin a qualsevol provocació amb un enfrontament. Estem tan acostumades a l’agressivitat, que per a mi com a espectadora era, per una banda, esgotadora emocionalment i per altra, previsible. Necessitava veure una ficció que anés per un altre lloc. També porto molt temps amb converses amb amigues on parlem com per a nosaltres, l’amistat, és una relació d’amor igual d’important que la parella, i com això no està quasi vist al cinema. Tenia la necessitat de ficar l’amistat en primer terme, i concretament parlar de l’amistat i complicitat femenina. Jo vinc d’una família monomarental i amb molta majoria de dones, i sento que aquesta sororitat és el que m’ha sostingut i em sosté sempre, per més que molts cops a la ficció se’ns intenti narrar com a rivals.

També és molt important per mi quan faig una història, posar el focus en allò que sento que queda oblidat dins la cultura, ficar al centre allò que està als marges, en aquest cas una dona d’uns 60 anys que pugui tenir tridimensionalitat, matisos, desitjos… I una dona racialitzada on la seva història no giri al voltant dels seus orígens. Un any abans d’entrar a la Residència de Guions em va sorgir la premissa de la pel·lícula, que contenia tots aquests elements en els quals feia temps que li donava voltes.

Tres paraules (s'admet qualsevol categoria gramatical) que defineixin Dues dones

Amistat femenina. No-hostilitat. Contranarrativa.

Referents que facin créixer el teu guió.

El referent principal sempre és la pròpia vida, en aquest cas les meves amigues i la meva família. També m’ajuda molt nodrir-me de qualsevol mena d’art: la pintura m’encanta i en aquest cas els quadres impressionistes són una gran inspiració, també escoltar música, la poesia, llibres de ficció i d’assaig. He llegit i rellegit a Virgina Wolf, Isabel Allende, Anaïs Nin, Siri Hustvedt, i per descomptat veure molt cinema. Per aquest guió ha estat un gran referent Eric Rohmer, per exemple Cônte d’automne, o Umimachi Diary,  de Hirokazu Koreeda, L’une chante l’autre pas,  d’Agnès Vardà, Claire’s camera o The day after, de Hong Sang-soo, Portrairt de la jeune fille en feu, de Céline Sciamma, Las chicas están bien, d’ Itsaso Arana, L’avenir, de Mia Hansen-Love, You’re sister’s sister, de Lynn Shelton… la llista seria infinita.

Quina és la metodologia que fas servir en el teu procés creatiu?

M’agrada treballar en línies diferents a la vegada. No faig un procés d’“un sol carril”, sinó de diversos en paral·lel, que portin al mateix lloc, que és profunditzar i fer créixer el guió. Des de l’inici m’agrada dialogar, que per mi que vinc de la interpretació és com improvisar, tot i que a l’inici no conegui del tot als personatges, a mesura que els vaig fent parlar els vaig coneixent, encara que siguin escenes que després no sortiran a la pel·lícula. Per altra banda, m’agrada i necessito investigar. En aquest cas, una de les dues protagonistes té 62 anys, i per això vaig fer moltes entrevistes a dones entre 55 i 70 anys. També soc molt visual així que el que em va bé és penjar-me imatge de referents visuals a la paret, no només de referents cinematogràfics sinó també pictòrics i literaris/poètics. Una cosa indispensable per a mi a l’hora de treballar són els post-its. Amb ells vaig creant l’estructura de la pel·lícula i em permet veure-la i jugar amb ella d’una manera més plàstica. I a partir d’aquí… Provar, escriure, reescriure, pensar, conversar amb altres persones sobre el projecte, escoltar, repensar, reescriure, esborrar, recuperar, continuar pensant… Fins que ho llegeixis i sentis que és aquesta la pel·lícula que tenies al cap.

Quin és el teu pitjor maldecap durant el procés d'escriptura?

Aquell moment de pànic quan rellegeixes el que has escrit i veus que encara no és la pel·lícula que vols, llavors dubtes de tot i no saps com acurtar aquesta distància entre el que tens al cap i el guió. En escriure sola pots entrar intensament en bucle i llavors entra el bloqueig. Per això per a mi és important verbalitzar en aquest moment el projecte amb algú, parlar-ne, i a la vegada sortir del projecte i fer altres coses. De sobte, passa o veus alguna cosa que fa que hi hagi un clic en tu, que t'inspira i renova l’energia i fa que tot torni a fluir. Després mires enrere i veus que aquest moment de pànic i dubte ha anat bé per fer sorgir noves idees que milloren el projecte.

Quins ingredients creus que són essencials per l'elaboració d'un bon guió?

Per a mi és que el guió sorgeixi d’una necessitat, que desitgis fortament explicar aquesta història. Que estiguis enamorada d’ella. Penso que si visceralment saps per què la vols fer, i què vols dir, quin és el core de la pel·lícula, això serà com un far durant totes les etapes del procés d’escriptura. Per altra banda, tenir temps per escriure’l, i que sigui temps de qualitat. Això implica tenir els mitjans econòmics perquè no hagis d’estar treballant tot el dia en altres coses i hagis de posar-te a escriure a les 23 h de la nit després d’una jornada intensa i amb el cos i la ment esgotada. Projectes com el de la Residència de Guions ens permeten treballar focalitzades en això, cosa que ens iguala a totis, tinguis el perfil socioeconòmic que tinguis, i a més tenint un acompanyament i compartint el procés.