“Família. Ferida. Patrons”

Lara Stoop, resident de la 3a edició de la Residència de Guions, defineix així el seu projecte “Sota la pell”. Parlem amb ella a FORA DE GUIÓ.

Lara Stoop es va graduar l’any 2019 a l’ESCAC, en l’especialitat de guió. El seu primer curtmetratge com a guionista, Club Silencio (dirigit per Irene Albanell i protagonitzat per Eva Llorach), va tenir un destacat recorregut internacional, passant per festivals com el Mercat de Cannes, el festival de Karlovy Vary i obtenint el primer premi al BFF.

Juntament amb Ignacio Acconcia, ha coescrit el curtmetratge documental Imade, estrenat al festival D’A, i actualment treballa amb ell en el seu primer llargmetratge de ficció, Cara sucia, seleccionat pel Programa Rueda de l'Academia de Cine, i també a la subvenció de desenvolupament de l'ICEC.

El seu primer llargmetratge documental com a directora, Ruinas, es troba en desenvolupament i va ser seleccionat al X Laboratori d’Escriptura de Guió de Cinema Documental de SGAE. A més de la seva tasca com a guionista i directora, ha estat analista de guions a Filmax, ha treballat en recerca per la productora canadenca Pimiento TV i ha impartit docència de guió a l'ESCAC.

Ara és una de les 13 residents seleccionades en la 3a edició de la Residència de guions de l’Acadèmia del Cinema Català, on actualment es troba desenvolupant el guió del seu següent llargmetratge de ficció, Sota la pell.

Com sorgeix Sota la pell? Què o qui és el detonant?

Sota la Pell ha estat un projecte que ha anat donant voltes en el meu cap durant anys i que ha trigat molt a trobar la forma que volia perquè em plantegés fer una pel·lícula.

El detonant és la barreja entre experiències personals i la necessitat de voler parlar de les relacions maternofilials disfuncionals des de la quantitat de grisos i contradiccions que comporten, on és molt difícil classificar la relació de blanc o negre. Al final vaig trobar la forma d’explicar el que realment m’interessava, a través d’una pel·lícula on es respirés el passat, on les ferides continuïn existint, on les pors i els patrons continuïn presents, però des d'una llunyania. M’interessa molt més el després. La ferida.

Tres paraules (s'admet qualsevol categoria gramatical) que defineixin Sota la pell.

Família. Ferida. Patrons.

Referents que facin créixer el teu guió.

El gran referent ha estat observar i compartir experiències amb el meu entorn, la meva família i les del voltant. “Sonata de otoño” de Bergman també ha estat un referent clau quant al guió, al tractament de la temàtica i al punt de vista dels personatges.

Quina és la metodologia que fas servir en el teu procés creatiu?

En aquest cas, abans de posar-me a escriure la història em semblava indispensable conèixer molt bé els personatges. 

Per la creació de personatges faig un exercici d’entrevistes on faig preguntes als protagonistes de la ficció - des de saber les seves rutines, fins que “m’expliquin” com van viure x situació, o què en pensen de x personatge - i responc jo mateixa ficant-me en la pell del personatge i escrivint les respostes amb total llibertat. Decideixo que i com explica la seva vida, a vegades menteixen, canvien de tema, un personatge es contradiu d’un altre…

Aquesta metodologia d’entrevistes m’ajuda molt a crear personatges de forma intuïtiva, a anar al concret, que sorgeixin noves idees i es creïn psicologies més complexes.

El mateix amb el passat de la història. I més a Sota la Pell, on el passat té un pes molt important en les escenes del present. Em va servir molt dialogar escenes de situacions concretes del passat que mai sortiran a la pel·lícula, però que els personatges sí que han viscut.

Quan tot això ja ho tinc clar, ja començo amb estructura i escaleta, tot i que vaig alternant l'escriptura de l’escaleta amb anar directament a dialogar escenes a guió perquè és com veig si realment l’escena que m’estic imaginant funciona.

Completa la frase: Per escriure guió és indispensable…

Personalment, crec que no hi ha res “indispensable” en termes generals a l’hora d’escriure guió. Cada persona, projecte i història demanen “indispensables” diferents. L'única cosa que anomenaria com indispensable en qualsevol cas és tenir la voluntat de seure i escriure. Sona obvi, però la procrastinació i la por al full en blanc pot ser un gran enemic.

Quin és el teu pitjor maldecap durant el procés d'escriptura?

Quan escric un projecte en soledat, els maldecaps es dupliquen i dubto de tot. Per això, per a mi és molt important tenir el feedback de la gent amb qui confio, si no em torno boja. Un altre mal de cap molt típic és deixar reposar un text unes setmanes i rellegir-lo després. Allò que en un moment em semblava fantàstic, ara no em fa gens de gràcia i em fico “modo catastrofista”, no veus sortides. Però amb perspectiva, em sembla molt important que això passi en algun moment. De fet, si tot el que escrius et sembla que està bé i no tens cap crisi existencial, desconfio.

Quins ingredients són essencials durant l'elaboració d'un bon guió?

Més enllà del que tothom sap que és que uns personatges estereotipats, una història incoherent i un missatge simplista no ajudarà a fer que el teu guió sigui massa bo - però que això no cal ni dir-ho - és una pregunta difícil.

Parlant d’ingredients i del concepte de “bon guió” m’ha fet recordar una anècdota que crec que transmet bastant bé el que vull dir.

Un dia un amic em va dir que havia vist una “pel·lícula boníssima”: Un thriller amb una estructura clàssica i uns personatges bastant poc originals, però coherents. En veure la pel·lícula vaig entrar en la història, però en acabar li vaig dir que no m’havia semblat el que jo entenc per “boníssima” com ell va definir. Es va decebre bastant: “Però si no has parat de cridar de l'angoixa.” I li vaig respondre: “Si et fas unes patates fregides amb un parell d’ous fregits i quètxup està boníssim. És això una Estrella Michelin?”

Una anècdota simple, però clar, que és un bon guió? Jo crec que depèn del teu objectiu amb aquest guió. Si l’objectiu d’aquest thriller era entretenir i fer passar angoixa, és un bon guió? No té els mateixos ingredients que una pel·lícula que se’t queda gravada al cap durant anys, no, clar, però segurament tampoc buscava això. Tampoc crec que ningú pugui escriure un guió assegurant amb certesa que sap quins són els ingredients i que “serà un bon guió.”

Suposo que tenir clara la pel·lícula que vols fer, treballar, escoltar opinions amb criteri i reescriure fins que ho llegeixis i pensis: “És això”.